Petita història de La Jonquera, per conèixer la vila

Parlant no fa gaire amb una joncarenca de soca-rel em comentava recordar que quan era jove, a les vores del Llobregat, al costat de l’actual vila de La Jonquera hi creixien ofenoses mates de joncs i que ara practicament no n’hi ha.

El jonc és la planta que dóna nom a la vila, el símbol de la població estampat en l’escut municipal. És una llàstima doncs que no es faci res perquè els joncs tornin a crèixer a les vores del Llobregat, els joncs que han donat nom a un poble... La Jonquera... «terra de joncs»...

El municipi de la Jonquera es troba en una situació geogràfica privilegiada per les comunicacions i això ve de temps. Sempre ha estat el pas natural més accessible i fàcil per creuar els Pirineus. La Jonquera és i ha estat la porta de sortida de la Península Ibèrica vers la resta d’Europa i la porta d’entrada, per terra, de la resta de pobles europeus.

Els romans comunicaren la Hispània amb la Gal•lia per mitjà de la Via Augusta que anava fins a Roma i passava per la Jonquera. Alguns estudiosos han parlat d’identificar la Jonquera amb l’antiga Juncaria -per la semblança del nom- o amb Deciana -per la situació que té respecte del pas del Pirineu-, poblacions que figuren als itineraris dels Vasos Apolinars o a les taules de Pentinger i que havien d’estar situades en la Via Augusta.

Des da fa uns anys arqueòlegs catalans i francesos estan excavant prop del monestir de Santa Maria de Panissars (terme de la Jonquera i a la ratlla de la frontera amb França) unes restes arqueològiques que podrien pertànyer als anomenats Trofeus de Pompeu (monuments que assenyalaven el pas de la Vía Augusta pels Pirineus i la separació entre les províncies romanes Hispània i Gàl•lia).

Tot i això la importància de la Jonquera com a vila fronterera no s’esdevingué fins que el monarca francès Lluís XIV i el monarca castellà Felip IV es repartiren Catalunya amb el Tractat dels Pirineus del 1659. Aquest fet, nefast per la nació catalana, s’ha de considerar beneficiós per la vila de la Jonquera que des d’aquella data fins als nostres dies no ha deixat d’anar creixent en importància i nombre d’habitants. Si no hagués estat la frontera amb el seguit de serveis, burocràcia, vigilància policial... que aquest fet ha comportat La Jonquera potser seria ara un poble petit com els pobles que té a prop: Agullana, Cantallops, Campmany...

Tot i que la importància de la Jonquera ve donada pel fet de ser lloc fronterer i de pas obligat de molta gent no hem d’oblidar i crec que s’ha de conèixer i donar a conèixer l’enorme interès ecològic, paisatgístic, arqueològic, hitòric i artístic que guarden els 56’90 km2 del seu terme municipal. Malauradament aquest ric patrimoni natural i artístic de la Jonquera és poc visitat, poc estudiat i poc conegut i és deure de l’Ajuntament anar treballant aquest camp i dinamitzar l’activitat turística de la zona... No són gaires els municipis de Catalunya que tenen uns espais muntanyosos com els que ofereixen les Alberes, monuments megalítics, restes romanes, cinc esglésies romàniques, castells, restes d’antics monestirs, fonts, cases amb història...

El terreny de la Jonquera és molt trencat i esquerp, amb poques terres planes al costat dels rius. El terme comprèn els vessants meridionals de l’Albera a banda i banda dels Colls del Pertús i de Panissars, els més baixos i accessibles del Pirineu català. El Puig Neulós -1.250 mts.- és el pic més alt d’aquesta contrada. La carena que pertany a la Jonquera s’estén des del Coll del Portell, a ponent, fins al Ras de la Menta a llevant. El terme es divideix en dos sectors diferenciats: A ponent el que pertany a la conca del riu Llobregat, on es troba la vila de la Jonquera i els llocs agregats de Canadal i els Torts, el castell de Rocabertí i les antigues esglésies de Sant Miquel de Solans, Sant Martí del Forn de Vidre, Santa Maria de Panissars i Sant Pere del Pla de l’Arca. A llevant hi ha l’antic terme de Requesens, a la capçalera del reu Anyet i als peus del puig Neulós.

Les muntanyes del terme estan cobertes d’espeses boscúries: els boscos d’alzines sureres són els més abundosos però no hi manquen altres espècies com els roures i els faigs. Malauradament en els darrers anys alguns d’aquests boscos han patit greus incendis que els han desmillorat molt.



Antiga duana

Les terres de la Jonquera ja foren habitades en temps prehistòrics. Han quedat d’aquells primers pobladors nombrosos monuments megalítics. Sortint de la Jonquera vers Cantallops, trobem a uns dos quilòmetres una senyalització cap a la dreta que indica el camí per visitar el conjunt megalític dels Estanys. Primer trobarem el sepulcre del Mas Baleta I (construït entre 2.200-1.800 a.C.). A un costat d’un camp de conreu hi ha el monument del Mas Baleta II, en pitjor estat de conservació. Prop seu comença l’itinerari megalític dels Estanys amb diferents sepulcres i menhirs. Es destaca el sepulcre megalític del Quer Afumat.

El «locum Ionquera» és esmentat en la «Gesta Comitum Barcinonensium» (vers 1285). En 1698 la Jonquera amb Canadal, Agullana i Darnius formava una batllia dels comtes de Peralada.

La importància de la Jonquera comença quan es va convertir en el lloc de pas més transitat del Pirineu després de que el Tractat dels Pirineus hi establís la frontera entre les monarquies espanyola i francesa. Es troben dades sobre el càrrecs principals dels responsables del control de la duana a partir de la segona meitat del s. XVIII. L’edifici on es gestionava la aduana estava situada en el carrer Major del poble, segurament en uns baixos d’una casa que en deien Can Comes, abans d’arribar a la plaça. Més tard, segons explica el jonquerenc Lluís Vila, les oficines de la duana es van traslladar als baixos de l’edifici de la Societat de Socors Mutus, on van romandre fins al 1882.

S’ha d’explicar que l’actual vila de La Jonquera és un típic poble-camí. Les seves cases s’arrengleren a banda i banda d’un llarguíssim carrer, el «camí francès» medieval i modern, que suposadament seguia el traçat de

l’antiga via Augusta romana. Actualment les modernes carreteres passen pels afores del nucli urbà.

Segons explica Lluís Vila el moviment de mercaderies d’entrada de l’antiga aduana era més aviat reduït, però no ho era en canvi el despatx de sortides cap a França. Carros i més carros, tirats per més d’un animal, arribaven carregats de pedra de sabonet (talc) procedent de les mines de la Vajol i Darnius i eren despatxats cap a França. El dipòsit de la pedra era a l’entrada de la vila, abans del Portal d’Avall. Allí es descarcava la pedra dels carros que la portaven i després es carregaven en altres que feien el «transport internacional» fins al Voló o Ceret.

Es veu que en aquella època el control era força estricte. Així, llegim que a la tardor de 1797 va arribar a la frontera la princesa de la casa reial de França Lluïsa Adelaida de Borbó-Penhièure, duquessa d’Orleans. Venia exiliada i es va hostatjar a la casa senyorial dels Armet, al carrer Major. En aquesta casa hi ha un escrit datat el 17 de febrer de 1797 d’una dama de la noblesa francesa que acompanyava la duquesa d’Orleans i adreçada a la família Armet demanant-los que mostressin l’escrit a «monsieur le chef» de la duana de la Jonquera, perquè li tornés -pagant els drets corresponents- dos parells de mitges de seda i sis parells de sabates que li havien estat confiscats a l’entrada.

Durant el s. XVIII ja hi havia alguns jonquerencs que vivien dels hostals per allotjar els viatgers i transportistes que passaven d’un costat a l’altre de la frontera. La majoria de famílies vivien, però, de l’agricultura de secà: cereals, vinya i oliveres, amb reduïts sectors d’horta a la vora del Llobregat. Durant el s. XIX es començaren a fabricar taps de suro en algunes fàbriques i anà creixent la aduana suposant això més personal, vigilància policial, serveis... Ja en el s. XX la crisis del suro i una agricultura poc competitiva havien fet mimbar la població com va passar a la resta de pobles de la comarca però a la Jonquera anaren creixent els serveis relacionats am l’aduana, fins als nostres dies, suposant això un augment de la població i expansió urbana de la població. L’any 1718 tenia 243 habitants que passaren a 1.874 l’any 1860 i actualment arriba als 2.490 (any 2001).

L’any 1993 amb la supressió de les aduanes entre els membres de la Comunitat Europea va fer preocupar els jonquerencs de la pérdua de llocs de treball que això suposaria a la població, una gran part de la qual treballava a la aduana o amb serveis relacionats. També pensaven que els camions no s’hi aturarien tant com abans. El fet és que ara la Jonquera s’ha espavilat i s’hi han creat indústries per emplear els treballadors desocupats i han crescut els serveis (hotels, botigues, betzineres...) per camioners i viatgers que s’hi continuen parant més que mai. L’activitat econòmica de la Jonquera es manté ferma, s’ha adaptat bé a la nova situació i la població no ha disminuit com es pensava sinó que creix.

La vila de la Jonquera, al costat del Llobregat, presenta un nucli històric notable, del qual en destaca l’església parroquial de Santa Maria del s. XV i les cases que té als voltants, la majoria del s. XVIII. Aquestes cases, moltes d’elles restaurades i pintades amb colors adients, formen un conjunt arquitectònic que ens trasllada al s. XVIII. Les cases de la plaça major, on hi ha la casa de la vila, i les seves parts posteriors que donen al riu presenten porxos d’arcs de mig punt i voltes d’arestes.

Veurem l’antiga Casa Laporta , l’edifici de la Posta Reial datat de l’any 1733 i Ca N’Armet, casa noble on hi van pernoctar personatges importants de les cases reials francesa i espanyola. Des dels balcons d’aquesta casa el rei Ferran VII es va dirigir per primera vegada als seus súbdits l’any 1814 quan va retornar a Espanya després de la retirada dels exèrcits francesos.

Visitarem la casa on va viure i morir Carles Bosch de la Trinxeria (1831-1897), interessant prosista nat a Prats de Molló, però jonquerenc d’adopció.

De les antigues muralles que envoltaven la població en queden algunes restes en els carrerons estrets de la part de la muntanya.

L’església de Santa Maria, situada en el carrer Major, és d’una nau amb capelles laterals dels segles XVIII. La façana pertany, però, al temple més antic, alçat a principis del s. XV. La llinda de la porta d’entrada presenta una interessant inscripció que explica que fou col•locada el dia 18 de maig de l’any 1414 per Bernat Gombau Parer i la seva esposa Sibil•la; hi figura l’escut dels Rocabertí. Un any abans -1413- el bisbe Ramon de Castellar havia otorgat indulgències als qui contribuïssin a restaurar l’església de Santa Maria de la Jonquera, sugragània de la parròquia d’Agullana.

A la banda oriental de la població, al cim d’un pujol poc enlairat sobre el nucli urbà, hi ha la torre, un petit fort dels segles XVIII-XIX.

A ponent de la vila, al cim d’un altre turó, i a l’altre costat del riu, hi ha una altra torre o

fortalesa, també de plana circular i de la mateixa època que l’esmentada abans. Aquesta ha estat restaurada fa poc i recents estudis asseguren que fou utilitzada durant les guerres carlistes del s. XIX.

A uns quatre kms. al nord-est de la vila, en un replà de la serra de Falquers, es troba l’antiga església de Sant Miquel de Solans, ara ermita de Santa Llúcia.

En un document de l’any 947 consta que era un alou del monestir de Sant Pere de Rodes. L’actual església, que fou parròquia fins al s. XIV, és d’una anu amb absis semicircular d’estil romànic (s. XII-XIII). Fa uns quants anys que fou restaurada i cada any s’hi celebra un important aplec.

Entre la Jonquera i el Pertús, al cim d’un pujol poc elevat i arrodonit, entre la carretera de França -N-II- i la riba esquerra del Llobregat hi ha el mas Forn del Vidre. La masia és, en realitat, una església que fou convertida en casa de pagès. És un petit temple romànic del s. X, considerat dels primers que es construïren a la comarca. Segons una tradició, recollida per Montsalvatge, l’església va ésser construïda per ordre de Carlemany després d’haver derrotat els sarraïns per terres del Rosselló.

Les ruïnes del monestir de Santa Maria de Panissars es troben a la mateixa ratlla fronterera, al Coll de Panissars (568 mts. d’altura). Arqueòlegs francesos i catalans hi

han trobat les restes de l’antic pas de la Via Augusta i els provables Trofeus de Pompeu. Segons un precepte de Lluís el Tartamut de l’any 878 l’alou de Panissars -que pertanyia al terme d’Agullana- era del monestir de Santa Maria d’Arles. Les restes que queden del monestir són romàniques dels s. X-XI. S’hi han trobat esquelets d’antics peregrins medievals que feien el Camí de Sant Jaume passant per Catalunya. Aquests esquelets tenien les anomenades petxines de peregrí.

El lloc del Pla de l’Arca es troba a llevant del coll del Pertús, a la capçalera del Llobregat, prop del naixement d’aquest riu. L’església de Sant Pere del Pla de l’Arca era una església d’una sola nau amb absis de planta de ferradura dels s. XI-XII (es conserven filades d’»opus spicatum»). La construcció original va ser força modificada al convertir-se en masia durant els s. XVII o XVIII.

El poc que queda del castell de Rocabertí es troba a uns 3 kms. al nord-est de la Jonquera, al cim d’una penya granítica. Per accedir-hi cal agafar el camí que mena al mas Brugat. Aquest castell fou el bressol de la nissaga Rocabertí, llinatge molt important en la història d’aquest país. Foren vescomtes de Peralada des del s. XI fins a finals del s. XIX. Les restes que queden del castell no són anteriors al s. XII.

L’església de Sant Julià dels Torts es troba a uns 6 kms. al nord-oest de la Jonquera. El camí que mena a aquest veïnat s’agafa a la banda de ponent de la carretera de França, poc abans d’arribar al mas de Sant Martí del Forn del Vidre. Aquesta església surt documentada el s. XIII, quan Galceran de Montroig tenia, en feu, els delmes d’aquest lloc. La major part de l’església presenta característiques romàniques dels s. XII-XIII i restes anteriors, pre-romàniques.

El llogaret de Canadal es troba a un km. al sud-est de la vila de la Jonquera. Antigament totes les masies estaven habitades. L’església de Santa Cristina, dedicada més tard a Sant Jaume, és un petit temple que ha sofert moltes reformes però conserva restes que la fan considerar pre-romànica dels s. VIII-IX. El castell de Canadal es troba a ponent i a la vora de l’església. Actualment és una cosntrucció de planta rectangular que serveix de restaurant. Les restes que queden són dels s. XV o XVI. Aquest castell pertanyia a la família Canadal-Despich.

El lloc de Requesens és als peus del vessant meridional del puig Neulós. Forma un dels llocs més encantadors de l’Albera amb espeses boscúries d’alzines sureres i algún castanyer. Per accedir-hi és millor agafar la pista forestal que comença en el poble de Cantallops.

El petit veïnat de Requesens conté l’anomenat Mas de l’Església que aprofità l’antiga església parroquial de Santa Maria de Requesens. Les restes que se’n conserven són romàniques dels s. XI-XII. Aquesta església surt documentada l’any 1279. El santuari de la Mare de Déu de Requesens es troba en un replà de la muntanya, a ponent del castell i de l’església vella, a la qual substituí com a parròquia. El temple orientat a ponent es troba envoltat d’altres construccions del segle XVIII. Al santuari de Requesens hi acudia tota la comarca a cercar la Tramuntana, principalment en temps de pestilències.

El castell de Requesens s’esmenta en un document que se suposa datable entre 1040 i 1071. Fou construït per Gaufred, comte de Rosselló, en un alou que el comte Ponç d’Empúries li havia confiat. Durant el s. XII ostentaven encara possessió de Requesens els comtes del Rosselló. tot i això el castell de Requesens restà lligat als Rocabertí fins a l’extinció d’aquesta família. L’actual castell és una reconstrucció començada pel comte Tomàs de Rocabertí Dameto que, per poc temps, -morí l’any 1898- no la pogué veure acabada. La continuà la seva germana Joana Adelaida. És una obra fantasiosa de grans dimensions. Les poques restes del castell medieval que queden són dels s. XII-XIV. Les restes de la capella del castell són romàniques dels s. XII-XIII. Es destaca el timpà de la porta d’entrada que presenta una Mare de Déu i l’Infant asseguda en un tron.

El veïnat dels Límits, al costat del municipi del Pertús (ja francès) és un carrer espanyol per un costat i francès per un altre. El seu creixament es produí a principis del s. XX quan la duana fou traslladada aquí, amb gran rebombori pel poble de la Jonquera. Ara els Límits és un gran centre turístic i comercial on hi fan parada molta gent que passa la frontera. Hi ha moltes botigues, restaurants i oficines de banca.

La Jonquera, amb el temps, s’anirà convertint en un centre important, capital de l’Albera, aconseguint que cada cop més gent conegui les riqueses naturals i artístiques que guarden les seves terres.

Calen uns dies de tranquil•litat per gaudir dels tresors de la Jonquera, ganes de caminar i un bon plànol de la zona. Passeu primer per l’Ajuntament i demaneu informació: Llocs d’interès natural o cultural, llocs on menjar, on dormir, on comprar,... Els jonquerencs són gent molt oberta i comunicativa que us faran molt agradable l’estada en el seu poble.

EL BARRI DELS LÍMITS.

El barri dels Límits es troba a uns 3 kms. del nucli urbà de la Jonquera. Aquest barri o veïnat està situat al costat de la població francesa del Pertús, pertanyent a la comarca nord-catalana del Vallespir. El nom "Límits" prové de l´emplaçament d´aquesta població, al costat de la frontera que separa els estats d´Espanya i França d´ençà del Tractat dels Pirineus de 1659.

En les darreres dècades, principalment a partir dels anys 50 del segle XX, amb l´arribada dels primers turistes a Catalunya, procedents de diferents llocs d´Europa, el barri dels Límits s´ha consolidat com una població turística on hi paren o hi venen molts estrangers, principalment francesos, a comprar tota mena de productes (comestibles, licors, roba, joies... ). Els francesos diuen que hi venen per canviar de productes i potser sí, però la principal raó és que la diferència de preus entre un país i l´altre és força important. També hi ha forces restaurants, econòmics pels francesos i oficines de canvi, ara menys necessàries d´ençà de l´Euro.

El mal dels Límits és que no hi ha espai, els cotxes no saben on posar-los, els aparcaments són escasos. Tot això és degut a l´orografía del lloc, encaixonat entre muntanyes esquerpes i difícils per ser urbanitzades.La sol.lució és construir supermercats i botigues pels costats de la Jonquera, on encara hi ha alguns camps lliures.

Quan s´arriba als Límits, qualsevol matí, encara que sigui entre setmana, es veuen riuades de gent carregats amb paquets i bosses. Les botigues amb aparedors esplèndits, el genere ben col.locat, rètols lluminosos,olors, colors... Tot incita a comprar.Recorda molt Andorra, encara que aquí és més petit. El costat dret del carrer, venint de la Jonquera és la part espanyola, i el costat esquerre i la part de dalt és la part francesa que forma la població del Pertús. Al costat francès les coses sembla que no van tan bé, doncs hi ha menys botigues i negocis i les que hi ha no són tan aparatoses com les espanyoles. Aquí, només de creuar la frontera, que els polítics diuen que no exísteix per això de la Comunitat Europea, ja es veu la diferència entre els dos estats i el poder adquisitiu dels seus habitants: Al costat francès no hi ha les botigues del costat espanyol perquè pels espanyols els productes francesos resulten massa cars...Si bé la frontera política tendeix a desaperèixer la frontera econòmica no i d´ençà de l´Euro sembla que els francesos siguin encara més rics i els espanyols més pobres.

Els que en diuen bé de tot això són els veïns dels Límits que tenen botigues, alguns de la Jonquera i veïns que treballen en aquestes botigues. Fins i tot hi ha molt jovent de Figueres i comarca, inclús del costat francès que venen a treballar a les botigues dels Límits.

Segons l´historiador Albert Compte en la seva monografía sobre La Jonquera: "...El barri dels Límits se situa en el vessant meridional del coll del Pertús i a pocs metres de la divisòria d´aigües...". Compte creu, com molts estudiosos, que l´antiga via Augusta romana passava pel coll del Pertús. Era en aquella època i continua essent en l´actualitat el lloc de pas més fàcil de la cordillera pirinenca, per comunicar, tret d´uns pocs quilòmetres de zona muntanyosa, dues planes importants: la de l´Empordà i la del Rosselló, per on passen importants vies de comunicació ( de trànsit rodat), carretera nacional, autopista...I d´aquí a uns mesos el tren d´alta velocitat.

Durant l´Edat Mitjana sembla que aquest pas va perdre importància a favor del pas de Panissars, però tornà a recobrar-la a mitjans del segle XVII amb el Tractat dels Pirineus i fins els nostres dies. Antigament, segons els llibres de viatges de viatgers dels segles XVII i XVIII aquest barri estava format per tres o quatre cases-hostals. Segons dades del cens de 1857 el nombre de cases era de 13. L´any 1859, quan es va traslladar la Duana de la Jonquera al barri fornterer ja s´hi compten uns 20 edificis amb 71 persones. Aquests veïns treballaven en activitats lligades a l´administració de la Duana, vigilància de la frontera, botiguers i artesans. Tot i això no es parla de l´existència d´hostals o fondes.

L´empenta constructiva del Barri dels Límits està lligat al boom turístic dels anys 60 del segle XX, iniciat ja a mitjans dels anys 50. El conjunt urbà s´aixemplà per llevant, lloc on el terreny és planer donant lloc a un nou carrer, al costat de la carretera. Segons el cens de l´any 1960 el nombre de cases era de 40 i l´any 1973 ja eren 63. Ara practicament no es pot construir per manca d´espai. El nombre d´habitants arriba a uns 200 tenint en compte que molts edificis són solament establiments comercials i els seus propietaris i treballadors viuen en poblacions properes.

La blanca capella de la Mare de Déu de Fàtima fou edificada a finals dels anys 50 del s.XX i és una construcció sense cap interès artístic però molt estimada pels veïns i treballadors de la contrada.