Espero que amb Goya i Solana i Buster Keaton-en aquest enigmàtic pla visionari que té el seu director-entre en el Museu Reina Sofia Ramón Gómez de la Serna com alguna cosa més que una ombra de peu en el quadre de la cripta de Pombo.
Ramón segueix figurant avui en dia en la nostra cultura ibèrica com una cosa semblant a l'inventor de la cucamona literària hispànica, és a dir la versió castissa, i un tant chusca, de l'avantguarda europea de principis del XX. Per la seva desimboltura inventiu, amb el qual, al revés que els surrealistes, trossejar la quotidianitat en insòlit, li va tocar el que toca al bufó en un regne realista, l'aplaudiment immediat però l'oblit com a destinació.
La mitjana somriure que provoca esmentar a Ramon avui dia prové precisament d'aquest pensament chocarrero que voleu reduir tota profunditat intel lectual a un acudit sonor amb filosofia de baixa intensitat propera al refrany. Realment Ramon ha triomfat encara que ell hagi estat reduït a una esquelètica Bagatela en la qual un senyor vestit orondo i rodó diu tonteries.
És clar que perquè entri Ramón a la història de l'art patri caldria incorporar la cucamona al panteó de les Belles Arts. Encara que com no cal sancionar cap tesi, investigar, ni sotmetre a examen científic cap teoria de les arts ibèriques sinó només ser director d'un museu qui sap.
Al final el director d'un diari li escriu a Ramón que n'hi ha prou d'greguerías i ell respon: "Greguerías fins a la mort."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada