I la democràcia real, per a quan diu que la vol?

Són més de les deu del vespre i en diferents indrets de tot el regne d’Espanya hi ha gent acampada per demanar, en forma de protesta pacífica, "democràcia real". I a més a més la demanen "ja", per ara mateix. D'aquí el nom de “Democracia Real Ya”, perquè si alguna cosa ens caracteritza als joves d’avui dia –notin que m’hi he inclòs– és el pragmatisme. Volem democràcia de debò i la volem ja, doncs “Democràcia Real Ja” i apa, que és tard i vol ploure.

La cosa, com gairebé sempre que es produeix qualsevol manifestació o lliure expressió d’un col·lectiu encabritat per qualsevol motiu, no és fàcil. Ahir a la nit es veu que van rebre l’agradable visita dels agents antiavalots, que van convidar-los amistosament a abandonar l’acampada i a anar-se’n, cadascú amb el seu Mercedes, cap a casa, per seguir enriquint la ment amb la vida i obra del senyor Adam Smith, tot delectant el paladar amb delícies de caviar banyades en xampany francès.

Tanmateix, a les senyores i els senyors de l’acampada es veu que no va agradar-los la proposta i van mentir als agents de l’autoritat. Deien que no tenen Mercedes, ni casa, ni caviar, ni xampany. Com és lògic i natural, els senyors policies no van tenir cap altra sortida que emprar la violència. “Bueno, pues al menos admitan que leen a Smith”, diuen que van sentir cridar a un sergent just abans de començar la càrrega policial.

Sigui com sigui, la intenció d'aquesta gent és totalment lloable. Si la intenció realment

comptés en aquest món els haurien de donar un premi. Ahir, fins i tot vaig llegir una piulada d’un ésser humà el qual –imagino que en ple nirvana social– va comparar Rubalcaba amb Mubarak (i per extensió, suposo que la plaça on acampava li devia recordar la Plaça Tahrir). La comparació és prou eloqüent per ella mateixa, però intencions, com veuen, no en falten pas.

La realitat és, però, que la Plaça Catalunya no és la Plaça Tahrir, ni Catalunya és Egipte (ni Islàndia), ni en Rubalcaba és Mubarak. Què se suposa que esperen –que hem d’esperar– que passi? ¿Que en ZP dimiteixi i declari eleccions anticipades per a que les guanyi en Rajoy? ¿Que el regne d’Espanya sencer entri en una mena de catarsi col·lectiva i voti en massa el Partit Comunista? I encara la diré més grossa: esperen que els governants els facin cas? O potser que UGT i CCOO deixin de vendre el nostre cul per quatre quartos de subvenció? Ei, els recordo que el 10 de juliol del 2010 vam sortir al carrer un milió i mig de catalanes i catalans i que –acceptem-ho– no ha servit ni servirà per a res. Ara que, ben mirat, potser ens vam equivocar. Potser hauríem d’haver acampat als jardinets de Gràcia, o a la Ciutadella. Potser era aquesta la panacea i nosaltres sense saber-ho.

(Font.El bloc del bixo)