Islàndia hauria de ser el nostre mirall

Les revoltes populars amb més o menys violència atrauen els mitjans de comunicació, talment com els passa a les mosques amb la merda. Si a sobre les revoltes succeeixen en països tercermundistes i la causa és que “aquella pobra gent” vol ser “com nosaltres”, vol “democràcia”, no és estrany que l’afer ocupi la primera plana dels pamflets periodístics dia rere dia (recordin Tunísia, Egipte o Líbia). ¿Però què passa si la revolució és pacífica, succeeix en un país ja democràtic i la causa no és la manca de democràcia sinó la crisi, provocada pels rics i els grans especuladors? La revolució i els seus grans avenços resten silenciats a Occident. La mostra: Islàndia.

A començaments del mes d’abril vaig rebre i llegir un interessant correu electrònic del senyor Joaquim Sabrià, titulat “Silenci informatiu sobre Islàndia. Per què?” en què s’explicava de manera cronològica i a grans trets tot el que ha succeït en aquell país des de la crisi financera. Es tractava d’un correu “de cadena”, sense referències, cites, ni enllaços a informació fiable, per això vaig desar-lo pensant en tractar de verificar

més endavant si tot allò –tan brutal, tan maco i tan lògic– era cert. Doncs bé, avui els explico senyores i senyors, que sí, que és cert. I els convido a llegir en les properes línies aquesta breu història d’una revolució pacífica, democràtica, espectacularment justa, lògica i natural.

Octubre del 2008

•L’Estat nacionalitza els principals bancs islandesos (notícia a “El País”), la moneda es desploma (notícia a “Cinco Días”) i la borsa s’enfonsa (notícia a “El País”). Estan en bancarrota.

Desembre del 2008

•El Parlament aprova una llei mitjançant la qual pretén retornar el deute de 3.800 milions d’euros a Gran Bretanya i Holanda a costa dels diners de les famílies islandeses, que hauran de finançar-lo mensualment. (notícia a “Público”).

 

Gener del 2009:

•Les protestes de la ciutadania, que no vol pagar els deutes dels bancs, forcen la dimissió del Primer Ministre, Geir Haarde, i de tot el seu govern. Es convoquen eleccions anticipades pel maig (notícia a “3cat24”).

Abril del 2009:

•Les continuades i fortes protestes de la població islandesa, molt enutjada amb els seus representants, forcen encara més l’avançament de les eleccions. Finalment se celebren el 25 d’abril del 2009. (Wikipedia).

•La victòria electoral és per als socialdemòcrates, liderats per Jóhanna Sigurðardóttir, després de 65 anys d’oposició.

Gener del 2010:

•El President Ólafur Ragnar Grímsson es nega a ratificar la polèmica llei del pagament del deute i anuncia que cedirà a les peticions de la ciutadania, sotmetent-la a referèndum.

•La Unió Europea amenaça Islàndia amb el veto, si decideix no pagar els deutes (notícia a “El Periódico”, que cita un sondeig segons el qual el NO al pagament del deute guanyaria amb un 58% dels vots).

Març del 2010:

•El 93,1% de la població islandesa vota NO al pagament del deute generat per banquers i especuladors (notícia a “El País”).

Maig del 2010:

•Comencen a jutjar i empresonar banquers, els veritables culpables que han de pagar la crisi (notícia a “The Economic Times”).

•La Interpol dicta una ordre de recerca i captura internacional de Sigurdur Einarsson, president executiu d’un dels principals bancs islandesos, el Kaupthing (notícia a “The Telegraph”). Milers de rates encorbatades fugen del país.

Novembre del 2010:

•La població islandesa tria 25 persones normals i corrents, ciutadans i ciutadanes, entre 522 candidatures presentades, per a que es constitueixin en assemblea amb l’objectiu de redactar una nova Constitució que reculli les experiències de la crisi i que substitueixi la vigent, una burda còpia de la Constitució danesa (notícia a “Ice News”). L’únic requisit per presentar candidatura era ser major d’edat i tenir el suport de com a mínim trenta persones.

Abril del 2011:

•El polèmic retorn dels diners, amb els culpables ja empresonats, torna a sotmetre’s a referèndum. El NO guanya, aquesta vegada amb un 60% de suport.

--------------------------------------------------------------------------------

Què me’n diuen, senyores i senyors? Sabrien explicar-me per què aquesta revolució no ha aparegut mai en portada als principals diaris i noticiaris de casa nostra? Serien capaços de contar-me per què no hi va haver cap periodista enviat especial a Reyjkjavík per cobrir les protestes ciutadanes? Podrien vostès explicar-me per què costa tant trobar notícies sobre tot això?

Islàndia hauria de ser el nostre mirall. La justícia i la condemna als culpables de la crisi hauria de ser quelcom natural avui dia. Els banquers, com a Islàndia, haurien d’acabar els seus miserables dies a la presó. Els Estats democràtics haurien de gastar els diners en ajudar les famílies, les persones, que no poden pagar la hipoteca, que no arriben a final de mes; que són els qui tenen problemes. En lloc d’això, el que considerem normal és que els ajuts econòmics els rebin els bancs i els especuladors. Occident, per sortir de la crisi, refinança els qui l’han provocada per a que ens condueixin, irremeiablement, cap el fracàs global. Però tard o d’hora ho acabaran pagant car, n’estic segur.

http://elblocdelbixo.blogspot.com/2011/04/islandia-hauria-de-ser-el-nostre-mirall.html

(Font.El bloc del bixo)